De l'autor: Qui soc, com em diuen

La nostra ideologia, la nostra actitud vers la vida, arrelen en detalls crítics de la nostra biografia. Conèixer-nos està relacionat, segurament, amb identificar eixos detalls i entendre la seua influència en la nostra personalitat. I un d’eixos detalls de la meua biografia, un dels que mostren veritablement qui soc, és el que us vull contar per aquells que em coneixeu i els que llegiu aquest blog. Açò és el més semblant a una autobiografia que hi trobareu.

Ja he escrit a altres llocs sobre els meus pares i la meua infància. Mon pare i ma mare, Roberto i Vicentita, nasqueren als 1920’ i creixeren i es feren persones durant els temps més convulsos del segle XX, la 2ª República, la Guerra Civil i la duríssima postguerra. Durant el franquisme es feren adults, i quan, als anys 1950-60 tingueren fills, decidiren parlar-nos en castellà, tot i ser valencianoparlants de naixement.  Sumem a aquesta anomalia, els seus cognoms paterns (Martinez i Garcia) i tenim uns fills alienats i anònims[1].  Tots els germans, abans o desprès, hem corregit en part aquesta anomalia, i ara mateix parlem el valencià amb més o menys fluïdesa. Al meu cas, va ser durant l’últim curs de la Llicenciatura de Biologia quan vaig prendre la decisió de fer el canvi. Vaig triar el grup de pràctiques de Biologia Molecular, que impartia Mª Angels Ull en valencià, i vaig demanar als meus companys directes, Maria Lloret Llorca (de la Vila Joiosa), Pere Morell Quadreny (mallorquí) i l’alcoiana Maria José Juan Galvany (tots amb cognoms envejables, com veieu) que, a partir d’aquell moment em parlaren en valencià.

Després d’unes setmanes provocant la hilaritat dels meus companys a base d’espardenyades, vaig aconseguir normalitzar aparentment la meua parla i la meua vida. Al mateix temps vaig començar a  fer la tesina a la Unitat de Morfologia Microscòpica de la Facultat de Biologia, a Burjassot, on vaig fer una vida nova amb els professors més fantàstics que he tingut, i què anys després passarien a ser companys. Entre ells, els més estimats, Maria Jose Lorente Carchano, Pepe Pertusa Grau i Pere Lluis Tineo i Roberto. Pere em va impressionar pel seu domini no sols de la matèria que ensenyava, sinó del valencià, que escrivia amb fluïdesa i seguretat. Ell, i després els meus companys Jeús Pérez Clausell (notable castellonenc emigrat a Barcelona) i Vicent Teruel i Martí (de l'Alcúdia de Crespins) m'ensenyaren que podíem fer servir la nostra llengua per fer ciència. 

No recorde quan exactament, però de sobte Pere començà a dir-me Ferran. Em feia gràcia i responia a eixe nom de bon grat de forma que, sense adonar-me’n, ben aviat un bon nombre de companys i estudiants es referien a mi com Ferran. Això va donar lloc a una situació estranya, que encara perdura: tinc dos mons, a un d’ells (la família, els amics de la infància i primera joventut) sóc Fernando, a l’altre (l’ambient professional, els amics nous, no menys estimats) sóc Ferran. Aquesta esquizofrènia és sostenible perquè son dos mons pràcticament immiscibles. Però un dia, els dos mons van coincidir. Algú em va dir Ferran davant de mon pare (que estava ja a les acaballes de la seua vida), i ell es va quedar perplex:

-       - Ferran?, va dir fent un ganyot

-       - Si, tots me diuen Ferran, a la facultat, li vaig respondre

-       - Ferrant, ferrant, pergué l’ofici, va sentenciar[2]

Era evident que no li va fer gràcia, i amb la perspectiva del temps l’entenc. A mi potser també em doldria que el meu fill responguera entre els amics per Andrés, en lloc de l’Andreu que sa mare i jo triarem per ell.

Molts anys després, la mort ens va furtar sobtadament a Pere Tineo, quan feia poc que havia complit els 60 anys. Per als companys del meu departament, va ser un colp molt dur i per això acudírem tots plegats al soterrament de Pere. En aquest país nostre, ni per la mort hi ha més rituals que els religiosos, però Pere i la seua dona, Reme, desitjaven i organitzaren una cerimònia civil. Membres de la família varen fer petits discursos i se’m va demanar que jo, en nom dels companys i amics, diguera unes paraules. Vaig aprofitar un obituari que havia escrit per al Levante i, com vaig poder, entre llàgrimes i pauses vaig llegir aquestes línies:

Ahir, 11 de Juny de 2013, ens va deixar Pere Lluis Tineo i Roberto. Pere és per a tots nosaltres un home excepcional. Per als companys de la Facultat, Pere Lluis Tineo i Roberto va ser un gran professor i Mestre (amb majúscula), i encara millor company i amic. Pel que fa a la seua vesant professional, Pere és membre destacat d’una generació a la qual la Universitat valenciana (la de València en particular) deu moltíssim, molts de vosaltres no en sou conscients. Es va fer càrrec interinament de la càtedra de Citologia i Histologia (també anomenada Unitat de Morfologia Microscòpica) quan, en les darreries dels anys 1970s, el Dr. D. Vicente Alcober Coloma es va jubilar. Sent un jove biòleg acabat de doctorar va suportar sobre les seues esquenes, amb l’ajut d’uns pocs amics de la seua edat o encara més joves (Juan Manuel Ferrer, Jose F. Pertusa i Mª Jose Lorente), tot el pes de l’organització de la docència de Citologia i Histologia dins la Llicenciatura de Biologia que feia pocs anys havia sorgit amb força en la nostra Universitat.

Els estudiants que en aquella època poblàvem els laboratoris de la Facultat de Ciències Biològiques, primer al Convent del barri del Carme de València, després en les noves instal·lacions en l’exili de Burjassot, admiràvem l’entusiasme d’aquell grup de joves que encara fregaven la trentena però que ens embadalien amb la seua saviesa i la genuïna fe en les nostres capacitats i el nostre futur. Això els feia excel·lents professors, al front d’ells Pere, què han deixat una empremta indeleble en generacions senceres de biòlegs valencians, i ens van fer sentir estima per la ciència i la investigació biològica. A Pere devem molt del que som i serem. Pere també ens va ensenyar cóm la ciència es podia fer en valencià. Amb el seu polit llenguatge, no exempt d’improperis i blasfèmies quan el seu estat d’ànim així ho exigia, ens parlava de la biologia amb una claredat que no trobàvem als llibres, i resolia o generava preguntes en els nostres caps per ajudar-nos a pensar sols.

Però, més que tot això, Pere era un bon amic. Un home senzill, de mirada tendra, conversa fàcil, una gràcia innata que traspuava eixa ironia tan de la terra, i que mai te rebia amb un hola i adéu, sempre tenia un copet a l’esquena, una bescollada o una abraçada d’amic mig de costat, quan més falta et feia. Un amic a qui estimarem sempre i a qui sempre trobarem a faltar. Pere ens deixa orfes a tots els seus companys de la Facultat de Ciències Biològiques, en nom dels quals vull expressar en aquests moments tot el nostre suport a la seua dona i companya Reme, als seus fills grans Alicia i Nacho, i a la menuda Mar què va ser la seua alegria durant els darrers anys.

En acabant, em vaig acostar a la família i els amics, a donar i rebre consol. Un home que estava assegut a la primera fila, amb pel i barba blancs, es va acostar a agrair-me les paraules i em va demanar si podia enviar-li el text. Soc Ferran, el germà de Pere, em va aclarir. I aleshores, de colp, tot va quadrar, ho vaig entendre tot.

És per això que ara soc Ferran, perquè una part del que soc és Pere i el seu germà, part de mi és els meus companys de la facultat, els meus estudiants. I sóc Fernando, perquè si soc quelcom, és mon pare i ma mare, alienats com eren. I els meus germans, la meua dona i els fills, els meus cosins i cosines, els meus amics de la infància. Eixe soc, així em diuen.

---

[1] Recorde quan el Degà de la meua antiga facultat, Javier Diaz Mayans, a qui tant estimo, sent jo un humil becari predoctoral em va expressar el seu respecte pel meu caràcter resolt i treballador amb aquestes paraules: “Hauríem de fer-te una estàtua al campus amb una placa que diguera: Al becari Martinez”. Jo li vaig respondre que, amb el meu cognom, era tant com retre un homenatge al becari anònim o al becari desconegut.

M’haguera agradat haver pogut, d’acord amb la legislació actual, heretar els cognoms per via matrilineal. Si així haguera segut (i coneixent sols els de les meues àvies), ara mateix jo seria Ferran Saborit i Monfort. Però com a tantes coses, a la tria de cognoms també hi vaig arribar tard

[2] Com el ferrer de Tibi, que ferrant, ferrant perdé l’ofici. Dita valenciana que, òbviament és llunyana al meu poble, Borriana. Tot i que mon pare no el va pronunciar correctament, ara entendreu el meu malnom a twitter, @perguelofici