Els meus fills han sigut estudiants de l’ensenyament públic. Tota la seua vida. Nosaltres sempre hem defensat l’escola pública, hi crèiem, pensàvem que era una manera d’apropar els nostres estimats fills a la realitat autèntica del seu entorn. Ara, quan ha passat la seua adolescència i els meus fills tornen a comunicar-se amb nosaltres, de vegades pense que ho vam encertar. Són xiquets desperts, entenedors de la seua realitat social i ideològicament compromesos, d’acord amb els seus pares o, molt sovint, en desacord. Com és natural.
Però l’escola pública te també molts desavantatges i disfuncions que lamente profundament. No llistaré tots el problemes que hi veig seria tant trist com interminable. Em centraré en un dels que trobe més punyets i tristos i que deriva del seguidisme que la direcció de l’institut del nostre barri en feia de les polítiques neoliberals de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana. A canvi, el centre rebia mencions especials. I un cartell, que lloava barroerament la qualitat del centre.
Visió del Grup d’Enriquiment Curricular des de fora
El grup d’Enriquito es va implantar quan la meua filla Júlia feia 2ón d’ESO. Eixe curs, per la nostra sorpresa, la direcció de l’escola va assignar la meua filla a un grup diferent al de les companyes del curs anterior (amigues, moltes, des de la infantesa), res greu, d’entrada. El primer dia de classe, però, el tutor va passar llista i anava reconeixent als repetidors un a un, informant-ne en veu alta a la resta de la classe: el 70% dels xiquets i xiquetes eren repetidors, segons ens va relatar la nostra filla. Alarmat, vaig intentar parlar amb el cap d’estudis per comprovar el que m’havia dit la meua filla i, si fora el cas, intentar canviar la situació. Finalment, vaig poder accedir a la directora: va negar que hi haguera una classificació dels estudiants per rendiment acadèmic.
Però les evidències eren clares. El professorat del grup semblava encara més desanimat i desmotivat que la meua filla. A la reunió d’inici de curs el tutor ens va dir als pares, compungit, que el grup era desastrós i que no se’n podia treure gran cosa del mateix: llevat d’això només ens va parlar de mesures de control d’assistència i dels càstigs aplicables als previsiblement horrorosos comportaments dels nostres fills. Donat que el desànim de la meua filla anava in crescendo al llarg del curs, vaig demanar diverses reunions amb direcció: en una d’elles, ja cap a l’abril, la directora va reconèixer que n’hi havia un grup d’Enriquiment Curricular al que havien anat els xiquets de major rendiment acadèmic i que, òbviament, no era el de la meua filla. Era un programa nou de Conselleria al qual la direcció de l’institut havia decidit participar-hi.
Li vagi fer moltes preguntes, i a les seues respostes em confirmava la magnitud de la tragèdia. Cóm es feia la tria del professorat del grup d’enriquiment? Eren voluntaris interessats al projecte i membres de l’equip directiu. Tenia el centre reforçament econòmic per part de conselleria, dotació addicional de professorat? No, es feia amb el mateix personal del centre. Conclusió: el professorat més motivat i voluntariós es dedicava al selecte grup d’Enriquito, estudiants triats d’entre els que tenien l’expedient acadèmic més brillant a l’ensenyament primari. D’altra banda a la resta del professorat, se'ls assignaven grups on s’agumentava la ratio i es concentraven estudiants repetidors, reforçant així la desmotivació dels estudiants amb la del professorat. Es promovia l’èxit del programa d’Enriquiment a costa del sacrifici de la resta dels grups i del professorat. Així ho veig jo.
Als anys següents, les reunions d’inici de curs amb els tutors de Júlia van repetir el patró d’aquell primer d’implantació de l’Enriquito. El missatge tornava a ser que el grup dels nostres fills, el de la meua filla, era poc menys que una banda de pre-delinqüents. La trajectòria de la meua filla al llarg de la ESO va ser terrible, us n'estalviaré els detalls. El resumiré com un seguit de frustracions en un ambient on la desmotivació dels estudiants i la frustració o la desídia del professorat va provocar una caiguda progressiva del rendiment acadèmic dels nens i nenes, la meua filla entre ells. La meua filla que va acabar repetint el curs de 3er d’ESO. Ja al batxiller, al qual va arribar aprovant a dures penes, la meua filla va abandonar. Recorde aquell més d’abril, quan la meua filla va passar de l’actitud desafiant de l’adolescència a una profunda tristesa, plors, frustració, pèrdua absoluta de l’autoestima, un estat depressiu que ens van preocupar i afectar profundament a tota la família. Tota la pressió que fèiem sobre ella perquè estudiara (especialment jo, no tant sa mare), va cedir d’immediat. Li vam recomanar que no es preocupara, que es deixara els estudis i es prenguera un respir per pensar què fer el curs següent. Fent gala d’una maduresa que no li coneixia, Júlia va decidir canviar-se a un altre institut on estudiaria el batxiller nocturn. I ho va fer amb un èxit tan inesperadament feliç que li ha permès fer estudis universitaris sense massa entrebancs.
Visió del Grup d’Enriquito des de dins
El meu fill menut, Andreu, va ser seleccionat per al grup d’Enriquiment Curricular ja en 1er d’ESO. Sent un xiquet despert, amb curiositat i habilitats matemàtiques notables, i gaudint de l’avantatge de no ser el primer fill de la parella, la seua seguretat i autoconfiança el van permetre assolir un gran èxit acadèmic que li va valdre el premi extraordinari de primària (una altra mesura d'establir una elit dins l'educació obligatòria per part de la Conselleria). El grup d’Enriquiment de l’Andreu estava composat per 14 nens i nenes, que feien les diferents optatives amb dos grups diferents i només s’ajuntaven al grup d’enriquiment per les assignatures vehiculars, valencià, castellà i matemàtiques. La docència en grup reduït del seu grup d’enriquiment contrastava amb les dimensions dels grups normals, que quasi atansaven els 35 estudiants.
El professorat de les assignatures d’enriquiment semblava especialment motivat i mostrava un entusiasme inusual. A la reunió d’inici de curs, la seua tutora ens va sorprendre, acostumats com érem al missatge derrotista dels tutors de la nostra filla, amb una fe genuïna en el potencial dels nostres fills. I la coordinadora del grup d’Enriquiment ens va explicar com, donada la qualitat dels estudiants i la mida del grup, podrien donar els continguts curriculars en la meitat de temps i dedicar la resta a continguts i projectes complementaris que enriquirien la seua formació. Amés, ens proposava que els xiquets i xiquetes feren activitats extra-curriculars algunes vesprades cada setmana. Tot i les meues pressions (ho reconec) el meu fill es va negar, perquè li suposava una sobrecàrrega difícil de compatibilitzar amb les seues activitats extraescolars esportives i d’estudi d’idiomes. Com que les activitats extra-curriculars del grup d’enriquiment eren voluntàries, Andreu va anar-hi unes poques vegades i, francament, no va vindre gens entusiasmat.
L’alegria amb què vam acollir inicialment la participació del nostre fill al projecte d’enriquiment es va anar refredant a poc a poc. El seu rendiment acadèmic va baixar i, d’acord amb les normes del projecte, en no treure el nombre adequat d’excel·lents i notables, era cada vegada més evident que el curs següent hi seria exclòs. No va ser l’únic: dels seus amics, almenys dos més foren exclosos (tots dos xics) per manca de rendiment. Una de les causes evidents (per a tothom, el professorat i els pares) del baix rendiment d’Andreu i els altres, era la inadaptació a la dinàmica de les classes. Especialment un dels seus companys, el gran Sergi, un xiquet d’una intel·ligència extraordinària que demostrava amb un sentit de l’humor un tant càustic i irreverent, va rebre tants càstigs i amonestacions que els seus pares van decidir no sols treure’l del programa d’enriquiment sinó del centre. L’any següent el van matricular a un centre concertat proper. Gent molt sàvia.
Valoració del projecte d’enriquiment curricular
Segurament l’equip directiu del centre tindrà l'íntima satisfacció de pensar que van fer les coses be, que el programa d’enriquiment curricular va estar un èxit. I, si ens atenem al rendiment acadèmic dels seus estudiants al final de tot el procés educatiu, és difícil pensar-ne una altra cosa. Però, l’èxit d’un programa així hauria de valorar-se globalment. Pel que us he contat es tracta d’un programa de selecció, no de formació, on la direcció tria els estudiants amb bon rendiment i l'exclou si el seu rendiment baixa. D’aquesta forma els que en resulten seleccionats son, amb seguretat, exemples d’èxit acadèmic. I també cal valorar, i dubte que ho facen de cap manera, l’impacte que l’aplicació del projecte te en els estudiants no seleccionats. Com us he contat, en l’experiència de Júlia l’impacte no va ser negatiu, va ser demolidor. Com ho és, segurament, sobre el professorat que també n’és exclòs.
Cal parlar-ne també de la manera formal de planificar i dur a terme aquest experiment educatiu: quan als centres d’ensenyament públic de primària es sotmeten a la votació dels pares si els estudiants han de vestir amb uniformitat, o si s’implanta la jornada intensiva, per implantar un sistema d’enriquiment curricular a uns estudiants per part d’un grup de professors, a costa de la resta de l’alumnat i el professorat, no sols no es consulta als pares, se n’oculta: només els pares dels xiquets i xiquetes seleccionats son informats del projecte, la resta no tenen una altra informació que els rumors que inevitablement circulen en un centre d’ensenyament secundària.
Ensenyament i transmissió de la ideologia neoliberal
Més enllà de l’anècdota personal, aquest cas qüestiona el fons de la mesura de formació d’elits al sistema educatiu públic. Els polítics de dretes sempre han qüestionat el sistema públic d’educació (el sistema públic de tot en general). Un dels arguments més usats en contra és que promou la mediocritat, que per ajudar als estudiants amb menys rendiment es sacrifica als més exitosos. La paraula competició i les seues derivades (competitiu, competitivitat) és molt comuna en aquest àmbit, com en tants altres. El perill d’experiments com aquest no és sols que perjudiquen els estudiants (i ho fan; molt). És que inculquen en les seues ànimes l’esperit de la competitivitat neoliberal: els protagonistes dels programes d’enriquiment es senten afalagats i fàcilment cauen en l’orgull del que triomfa sobre els mediocres, suposadament pels seus mèrits personals. I els no escollits comencen el tortuós camí cap a la humiliació de sentir-se inferiors, exclosos, i acaben per atribuir als seus propis demèrits aquesta humiliació. Com a política educativa pública, no puc concebre res pitjor.
Acabaré referint a què em va recordar aquest experiment. Un col·lega del món de la ciència, doctorand d’un estimat company de Madrid, mostrava unes altes capacitats i una ambició prometedores des de ben jove. Anys desprès la promesa es va confirmar: passat el seu exitós període postdoctoral als Estats Units a un dels laboratoris més prestigiosos de la costa oest, va guanyar el European Young Investigator Award (EURYI) de la European Science Foundation. El vam convidar a donar una conferència a la meua antiga Facultat. Durant el dinar posterior, ens va contar com havien reunit als premiats, joves brillants de diversos àmbits de la investigació científica mundial, i els van adoctrinar obertament (ell no ho va definir així) per que en el futur foren els gestors de la política científica europea. La consigna era: premieu l’excel·lència i expulseu als mediocres.
Conclusió: l’EURYI és l’Enriquito de la ciència. Conclusió 2: el neoliberalisme fa mal allà on s’instaura, l’educació o la ciència son sols dos exemples.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada